Cròniques elxscoceces VIII: mossiguellologia escocesa

Detector de mossiguellos (bat detector)

Esta nit he assistit a la meua segona lliçó de mossiguellologia (en el parlar d'Elx; borreguillologia en el parlar de Monòver) o per als puristes, quiropterologia. La primera lliçó va ser amb el Xama de Crevillent a la Macromona 2013, que va ser també molt interessant i entranyable, i a més ens va ensenyar a construir caixes niu de mossiguellos.

Un mestre mossiguellòleg ens ha explicat esta nit la vida i milacres dels mossiguellos (o rates penades) de la manera més amena que mai havia pogut imaginar. Qui m'anava a dir que passaria una nit passejant pel barri del Stockbridge d'Edimburg amb 60 curiosos més, sostenint un detector de mossiguellos (bat detector) que capta la freqüència dels sons que emeten els animalets. Ha sigut molt interessant. També ho ha sigut la quantitat d'informació que ens ha transmés, com el fet que cada mossiguella només pot tindre una cria a l'any, i que per això, si algun any es veuen afectades per condicions adverses, la població pot reduir-se dràsticament (per això estan tan protegits, entre altres coses), que crien totes juntes amb un dia de diferència, que quan tornen al seu amagatall a l'alba van en bandada per evitar que els possibles depredadors els agarren un a un, que els seus excrements són durs com una pedra, que mengen uns 3.000 mosquits o bitxets cada nit...

També he aprés que realment la majoria dels mossiguellos poden veure bé, però es guien per l'oïda perquè a la nit els resulta més difícil veure-hi, òbviament. De fet, els mossiguellos escocesos (Soprano pipistrelle i Common pipistrelle, principalment), després d'hivernar poden aparéixer a les hores centrals a plena llum del dia perquè és l'únic moment en què poden trobar insectes, del fred que fa encara després de l'hivern. Tot això i molt més...

Una nit de lluna nova

You Are The Moon (mixtape) from Unlimited on Vimeo.

Una nit sense lluna. No! Una nit de lluna oculta. Una nit en què comença de zero. Una nit de lluna nova. Tot pot començar de zero.

TU ETS LA LLUNA

Tot d'ombres t'envolten quan ixes de l'obscuritat
Sorgeixes de la nit, que t'abraça amb tacte suau
Foscor per tot arreu, ah que sents la soledat?
La gràcia de la gravetat, el pes feixuc del roc

No veus que posseeixes un encant tranquil i clar
Que inunda el cel i desdibuixa la nit com un cresol
La teua llum es distorsiona pels llacs i per la mar
La superfície destrossada, imperfecta, és el que creus

Portaré un espill, d'argent, tan exacte com tu
Tan precís i tan pristí, perfecte i de cristall
Alçaré l'espill amunt de cara al cel obscur
Veuràs que bella que ets cada nit que faces llum

(Traducció lliure de la lletra original).

 YOU ARE THE MOON

Shadows all around you as you surface from the dark

Emerging from the gentle grip of night's unfolding arms

Darkness, darkness everywhere, do you feel all alone?

The subtle grace of gravity, the heavy weight of stone

You don't see what you possess, a beauty calm and clear

It floods the sky and blurs the darkness like a chandelier

All the light that you possess is skewed by lakes and seas

The shattered surface, so imperfect, is all that you believe

I will bring a mirror, so silver, so exact

So precise and so pristine, a perfect pane of glass

I will set the mirror up to face the blackened sky

You will see your beauty every moment that you rise 

Cròniques elxscoceses VII: Dalriada

Dalriada és el nom d'un antic regne que ocupava el nord d'Irlanda i l'oest d'Escòcia entre els segles V i IX, avantpassats del que hui en dia és Escòcia ("Scotland" en anglés, "Alba", pronunciat /Àlapa/,en gaèlic escocés). D'aquí ve el nom d'un pub situat al passeig marítim de Portobello, a Edimburg (diguem-ne com els Arenals del Sol d'Elx però amb molta més història i més encant, com es pot veure en la foto), en primera línia de platja.

Hui, després de dinar amb tres escocesos en un Spanish Tapas Bar d'Edimburg ―s'entén que no per petició meua―, he anat amb Hamish (el nou company de pis) a la sessió de música folk que cada diumenge de tres a sis de la vesprada té lloc al pub Dalriada de Portobello.

Hamish toca diversos instruments, entre ells la gaita activada amb una espècie de manxa (fuelle) davall del braç, el que ells diuen Scottish smallpipe, però també toca el fiddle (violí) i algun altre instrument, i es guanya la vida fabricant Scottish smallpipes en un taller al Kingdom of Fife, a l'altre costat de la desembocadura del riu Forth. En realitat ara és son fill el que porta el negoci, però Hamish va cada setmana al taller a ajudar-lo perquè sempre van desbordats de faena. Les gaites, les fan a mà, principalment amb fusta de boix procedent dels Pirineus, fusta que tradicionalment s'ha utilitzat a tot Europa per fabricar els diferents instruments relacionats amb la gaita.

Hui al Dalriada no hem pogut disfrutar molt de la seua destresa com a gaiter, ja que només ha tocat una peça. Però quina peça! I com s'han arrancat els aplaudiments! Espectacular! D'eixes coses que no pots gravar en vídeo perquè t'estimes més sentir i disfrutar. En la foto, Hamish és el del centre amb la boina.

Sí que he pogut enregistrar un tros d'una peça de folk nord-americà que han tocat abans que Hamish s'unira al grup. La qualitat audiovisual no és impressionant, però sí que ho era en directe, amb el lloc, els músics, la ubicació, la mar de fons, la gent...

Hem acabat compartint taula amb un anglo-jamaicà, una alemanya assentada a Escòcia i sa mare, una jove de Qatar de bellesa mediterrània, Hamish, que es va criar a Barbados però que és fill i pare d'escocesos, i el que escriu. Una mescla heterogènia i poc habitual, i de converses molt interessants! Un dels pocs efectes simpàtics de la globalització.

A les sis en punt ―per a això sí que són bastant britànics―, i després d'haver passat entre el públic una pinta (típic got d'un mig litre aproximat) per recol·lectar diners per a les begudes dels músics, ha acabat la sessió, i Hamish i el que escriu l'hem continuada a The Shore, el pub de Leith (l'equivalent a una altra pedania d'Edimburg), on se suposa que fan el millor fish & chips d'Edimburg. Però el  fish & chips l'hem deixat per a un altre dia i hem anat directament a la sidra, fins que crec que Hamish ha arribat a una taxa d'alcoholèmia encara raonable per a la conducció i amb la seua autocaravana hem tornat al pis, on la festa ha continuat amb un plat de pasta i verdures la mar de creatiu, un tal Chardonnay (disculpeu el meu desconeixement de vins exquisits) i la companyia de David i Catriona, que ha posat el punt i final a un cap de setmana intensament escocés.

Encara no entenc com hi ha gent que viatja pel món sense cap interés per conéixer l'estil de vida de la gent que hi viu, els llocs que freqüenten, els aliments i beures que es duen a la boca... deixant de banda el costat més antropològic de qualsevol territori.

Tanta formació en turisme que hi ha a la nostra terra i tan poca idea de potenciar entre els visitants allò que som, els nostres costums quotidians, la nostra manera de viure i de veure el món, cosa que incentivaria la curiositat per descobrir més sobre un poble diferent a altres. En lloc d'això, ens dediquem a repartir bosses de plàstic coentes, 100% NO reciclables, amb lemes encara més coents i superficials, gastar més diners públics per crear més campanyes amb noms artificials i postissos de marca de ciutat per a panells, cartells i més pàgines web com si encara no en tinguérem prou o com si fórem innovadors, o desplaçar a colp de decret tradicions vinculades al nostre caràcter sociable i mediterrani lligat al foc...

Cròniques elxscoceses VI: cinema escocés

I per acabar un dia d'immersió en la història i els paisatges d'Escòcia, una visita a la Film House a veure una bona pel·lícula escocesa, que el cine escocés també existeix i, per cert, és molt bo. The Angels' Share (La part o porció dels àngels, traducció literal) és un film ambientat a Glasgow, amb protagonistes de la working class (classe treballadora) escocesa, problemàtics, que s'enfronten a penes de treballs per a la comunitat i en un moment determinat acaben veent-se immersos en el fascinant món del whisky, i no conte més perquè és una pel·lícula que recomane veure, encara que serà difícil a Elx... perquè aquí l'hem vista en un cine independent (de la mateixa cadena que els Verdi de Barcelona), per tant, com no siga al Cinceclub Luis Buñuel d'Elx, complicat.

L'accent de Glasgow és dur, per tant, si la poguera tornar a veure amb subtítols no m'importaria, encara que en general la pel·lícula és comprensible per a algú que controle mínimament l'anglés. És del director escocés Ken Loach, que molts coneixem per Land and Freedom (Terra i llibertat), ambientada en la Guerra Civil espanyola.

I en la tertúlia posterior (a l'estil de "La Clave"), David, Catriona, Hamish (els habitants actuals de la casa que m'acull) i el que escriu hem acabat parlant del valor que tenen les llengües i cultures diferents, que són canals que permeten veure el món amb punts de vista distints.

Per exemple: a causa de l'assentament relativament recent d'anglesos a l'Escòcia rural, en camins que mai abans havien sigut privats, els nous inquilins últimament han estacat cartells que indiquen "Private Road" (Camí privat). I ara va l'explicació: als que hem estudiat anglés se'ns ha remarcat la gran importància dels possessius en esta llengua (diuen "dóna'm la TEUA mà" en lloc de "dóna'm la mà", "me'n vaig amb la MEUA bici" en lloc de "me'n vaig amb la bici", etc.). I és que els anglosaxons tenen un sentit de la propietat (i de la propietat privada) molt marcat. Però esta nit he descobert que els possessius no existeixen en gaèlic escocés, i que eixa manera de veure el món sense possessius pot haver influït en eixa concepció que sempre han tingut els escocesos que els camins són públics; i pareix ser que per llei és així (la llei escocesa és diferent de l'anglesa).

Són maneres de veure les coses, com nosaltres els valencians, que parlem de la "Mare de Déu" (sense destacar si era o no verge...), mentre que en castellà parlen de la "Virgen", destacant per damunt de tot la castedat de tal senyora. Serà que els valencians tradicionalment no hem sigut tan casts..., o que pensem més en la mare com a centre de la llar familiar? O que apliquem la lògica al naixement d'un xiquet? Ni idea... això ho deixe per als sociòlegs o els antropòlegs.

The Angels' Share, pel·lícula escocesa totalment recomanable, amb bones dosis d'humor.

Cròniques elxscoceses V: plaers de la vida

Agafar la bici al solet i en màniga curta pels carrers d’Edimburg per anar a dinar al restaurant xinés Jimmy Chung’s en ple centre perquè un company de pis t’ha donat un vale que tenia per a inflar-te debades com un "sèrdo" en un buffet lliure espectacular. Tornar a agafar la bici costera amunt i costera avall fins a l'Artisan Roast, el café més guai de tot Edimburg que jo conega, on saben fer café de l'autèntic i fa una oloreta a café torrat i mòlt que et mors de gust, i on la condició indispensable per a treballar és ser jove, alternatiu i tindre mostatxo, amb formes originals a poder ser. Fer-te un double espresso al costat de la finestra mentre et pega el solet escocés. Tornar a la bici, i tranquil·lament al pis a continuar treballant. Plaers d’un dilluns de maig a la capital escocesa.

Cròniques elxscoceses IV: el paradís de la segona mà

He passat per no sé quantes botigues de bicicletes i en totes et peguen unes clavades... Per una armilla (xaleco) reflectant em volien estacar 25 lliures (quasi 30 euros, però a efectes pràctics i psicològics, 1 lliura = 1 euro). A l’última botiga que vaig estar, fa un parell de dies, li vaig preguntar al xic si hi havia alguna cosa més bàsica, i el xic, amb una complicitat simpàtica, em va dir que me’n podia comprar una en uns magatzems de bricolatge a prop d’allà. Efectivament, 4,98 lliures i m’està de cine! També vaig estar buscant un portaequipatges i aigüeres (alforges), i de 50 lliures no baixava el conjunt, així que passe.

Hui he anat a Cycle Scotland, una empresa turística que es dedica a fer rutes guiades i a llogar bicicletes, piragües i altre material esportiu. Entre al local i les primeres frases que intercanvie amb el depenent són en anglès, fins que escolte un “do you JAF your bike JIAR?” (llegiu amb fonètica castellana), que és quan li he dit “hablas castellano, ¿no?". Li diuen Yago i és gallec, de Vigo. Un xic molt amable que m’ha prestat debades unes pannier bags (aigüeres) de segona mà per al viatge que vull fer els dies de festa. Quin regal! De pas el xic m’ha recordat que hi ha magatzems de tot a 1 lliura on puc trobar cosetes de la bici.

D’allà finalment he anat a The Bike Station. The Bike Station, quina bona idea!

Es tracta d’una entitat sense ànim de lucre que aposta per la integració laboral on la majoria dels seus empleats tenen contractes indefinits. També compta amb una subvenció del Govern d’Escòcia i d’altres entitats privades, i s’autogestiona amb la reparació i venda de bicicletes i accessoris de segona mà que la gent els dóna, i cursos i tallers de reparació i d’aprenentatge, tant per a particulars com per a empreses de menys de 500 treballadors. Allà he comprat un portaequipatges molt resistent de segona mà per 4 lliures! No m’ho podia creure! Benvinguts al paradís de la segona mà! M’han facilitat totes les ferramentes necessàries i me l’he instal·lat allà mateix. He tingut sort perquè ha coincidit que era el dia en què venen accessoris al públic.

També he aconseguit un cadenat en forma de U, els més segurs, per 7 lliures i un casc per 5 lliures en Gumtree, el mercat de segona mà per Internet. Amb un pressupost total de 16 lliures ja estic preparat per anar de ruta en bici 5 dies a la costa oest d’Escòcia.

De moment faig la prova anant a visitar la meua amiga Laura a Aberdeen i m'emporte la bici al tren. Vaig conéixer Laura quan vaig estar d'Erasmus a la Universitat d'Aberdeen el curs 98-99, i hem mantingut el contacte des d'aleshores. Fa un parell d'anys que viu amb Neil, i fa exactament un mes que va nàixer el seu xiquet, Liam.

Agafe el tren a les 5:30 del matí del dissabte. No sé si aquí s'estila comprar un regalet per als xiquets que acaben de nàixer, però arribe a Aberdeen a les 8:30 i a les 9:00, que és quan obrin els comerços, vaig a comprar robeta de xiquet. Una jornada molt agradable i interessant amb una "vella" amiga. Tornar a Aberdeen després de 12 anys ha estat bé. La veritat és que tot ho veig igual. L'única cosa que veig canviada és el Marischal College, que l'estan restaurant, ah, i moltes indicacions per a la bicicleta.

El viatge en bici+tren ha valgut la pena. Aquí també són quisquillosos per a portar la bici al tren, però simplement reservant ja ho tens arreglat. En aquell tren hi havia espai reservat per a 6 bicis. Prova superada per al viatge de Pasqua.

Cròniques elxscoceses III

Tenia entès que els països anglosaxons tenen molt assumida la cultura de la reutilització, de la segona mà, i diumenge no només ho puc comprovar sinó que em veig submergit en un “centre comercial” d’articles de segona mà. Mira que m’atabalen els centres comercials, però en ma vida hauria pensat que m’atabalaria un “mercadet” de segona mà. És brutal!

Lindsey m’acompanya i vol trobar instruments vells que pot arreglar. Jo vaig buscant una armilla (xaleco) reflectant per anar amb la bici i un portaequipatges per a una excursioneta d'uns pocs dies que planege fer en els dies de festa. A les 8:30 pugem a l’ascensor del pàrking del Saint James Shopping Centre. 0, -1, -2, -3, -4... S'obri la porta i en el que era un pàrking subterrani del centre comercial hui hi ha centenars de cotxes amb el maleter obert. No és una rave, no. Encara s’estan preparant, però al cap d’uns pocs minuts tot està movent-se i el pàrking s'ha omplit de gent que busca, compra o simplement mira. És el Car Boot Sale (les “rebaixes de maleter”).

Pegue dos voltes a tot el recinte sense èxit, veig parlant a Lindsey i Diana -que eixa nit ens prepararia un risotto exquisit- i els salude i me’n vaig a que me pegue l’aire. Entenc que en un país en què plou 191 dies a l'any hagen optat per assegurar-se el dia de mercat, però un pàrking subterrani no és el meu ambient.

Fa un dia esplèndid. M’han dit que a Elx fa una calor abrasadora d’agost en ple abril... encara he tingut sort amb l’època de l’any. I decidisc anar al Grassmarket, on se suposa que hi ha una jornada de grups locals de Pobles en Transició (Transition Towns). Arribe i només veig un grup de turistes que van en manà a un pub. A la nit veig a internet que s'ha anul·lat, però m'ha servit per tornar a un lloc conegut que encara no havia revisitat, i per contemplar la imatge del castell des de la plaça del Grassmarket.

No puc desaprofitar el sol i la caloreta que fa i continue amb la bici cap a Arthur Seat, muntanyeta d’origen volcànic situada a l’extrem est de la Royal Mile. Un panorama espectacular! Arribe al Tron d’Artur i m’endinse en la carretereta poc transitada que va ascendint i ascendint. I ja que he aplegat aquí, continue, i veig més ciclistes i corredors i gent que passeja i senyals que diuen “Ciclista, no atropelles les granotes!”... i descanse un poquet al solet. I veig la desembocadura del riu Forth, i un camp de golf autòcton que no cal regar perquè aquí plou (Escòcia és el bressol del golf). I continue el recorregut. Ara és tot de baixada, i arribe al Holyrood Palace, el palau que la reina d’Anglaterra té per passar els estius, una segona residència la mar de discreta, vamos. Passe pel Parlament Escocés. I d’allà a casa a dutxar-me i dinar.

David em diu que ell i la seua dona, Catriona, aniran a uns jardins molt originals on hi ha art a l’aire lliure, que si vull acompanyar-los. No sé ben bé de què anirà però pugem al Ford Fiesta blau i eixim d'Edimbug. Passem per davant de la Heriott-Watt University, quins records... i ja perduts del tot preguntem a una dona que ens indica el camí però ens diu que només obrin a l'estiu. “Esta excursió només era per a mostrar-te el sentit de la desorganització que tenim els escocesos", em diu David rient. He disfrutat del paisatge igualment.

Aprofitem i de tornada passem per l’Inverleith Park (prop d’aquí). On la meua amiga Carol m’havia dit el dia anterior que hi hauria una Fira ecològica, "Eco-fusion". I ja que estem al cotxe intentem aparcar per la zona però tardem un quart d’hora a trobar un lloc. La fira ecològica pareix que no ha transmès molt bé el missatge.

Entrem al parc i de seguida ens trobem amb Carol i Raf, el seu xiquet de quatre anys. Hi ha un muntó de gent i de carpes i paradetes. Una carpa es diu Eco-Market, molt interessant, on hi ha una paradeta d’un grup de gent que cultiva productes ecològics als afores d’Edimburg, i una altra de gent que fa pa i pastes ecològiques a la mateixa granja, i grups ecologistes i de voluntariat de la zona. Una atiborramenta d’informació considerable.

La resta de carpes també estan curioses (planterets ecològics, activitats per als xiquets, fabricació de plats amb fulles de plantes, un tibetà que està pegant la volta al món en bici per a reclamar la pau al món, danses tibetanes...). I cansats de pegar voltes, tornem al pis. Ens espera un sopar italià la mar de bo que farà Diana. El cap de setmana ha sigut intens.